diumenge, 20 de desembre de 2009

La moneda dels Països Catalans

El 1900, la Unió Catalanista va emetre una sèrie numismàtica innovadora i molt atractiva amb la qual volgué reivindicar la identitat i el tret diferencial català en una època en què els moviments nacionalistes a Espanya (aleshores rebien l'adjectiu de "regionalistes") es trobaven en un moment d'efervescència política i començaven a inquietar els poders centrals de l'Estat. Aquesta primera sèrie es feu seguint els patrons de la Unió Monetària Llatina i el fet que Espanya també els seguís en el seu circulant, tot i no estar-hi formalment adherida, facilità el fet que les monedes de 5 i 10 cèntims, i fins i tot d'una pesseta, circulassin amb certa notorietat i normalitat.

Ara s'ha presentat una sèrie que, amb l'any d'encunyació de 2000, pretén commemorar el centenari d'aquelles emissions. El seu màxim impulsor ha estat el numismàtic sabadellenc Miquel Crusafont i Sabater, qui anuncià públicament l'existència de la sèrie en l'acte de presentació de la seva gran obra "Catàleg General de la Moneda Catalana. Països Catalans i Corona Catalano-Aragonesa (s. V aC - s. XX dC)", el qual tengué lloc el 15 de desembre de 2009. La nova sèrie reprodueix el disseny de la moneda d'una pesseta i de cinc pessetes de la Unió Catalanista (Sant Jordi matant el drac en l'anvers i les armes catalanes timbrades i ornades en el revers), presenta la llegenda "Països Catalans" en el revers i està formada per tres peces, totes del mateix diàmetre (28 mm): una de 14,62 g d'or amb un facial de 500 €, una d'11,67 g de plata amb un facial de 50 € i una de coure de 10 €. La intenció del seu promotor és, com la d'aquella sèrie de fa 100 anys, que arribin a circular lliurement dins Catalunya com a forma de reivindicar la nació catalana. Actualment, l'entitat que distribueix i admet comandes d'aquestes peces és el Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona, la web del qual és http://www.cerclefnb.com/. Els interessats en obtenir més informació es poden adreçar al seu secretari, Xavier Sanahuja (xavier.sanauja@gmail.com).

Deixant de banda la pretensió, una mica utòpica tal vegada, que aquestes peces arribin a acceptar-se com a pagament, el cert és que presenten una indubtable bellesa que pot fer-les atractives tant als col·leccionistes, com a qualsevol defensor de la identitat diferencial catalana o als mateixos inversors, ja que el valor intrínsec de les peces d'or i de plata és molt aproximat al seu valor real i no es tracta, doncs, d'una de les peces fiduciàries que estam acostumats a veure en el mercat. En resumides comptes, no es tracta d'una d'aquestes emissions amb què els seus promotors volen lucrar-se, sinó d'una iniciativa seriosa i sincera, digna del màxim respecte, que només cerca fer difusió d'un missatge sense perseguir el benefici.

Es pot considerar aquesta peça com a part de la Numismàtica Balear? Aquesta és una qüestió més controvertida que complicada, vista des del punt de vista dels balears en general. La denominació "Països Catalans" no té una legitimitat històrica oficial i es tracta més aviat d'una expressió encunyada en l'època de la Reinaixença Catalana que pretenia i pretén abastar tots els territoris (actualment sota sobirania espanyola, però també andorrana, francesa i italiana) que estan units per una història comuna en molts dels seus capítols i, sobretot, per una mateixa llengua. Però no podem ignorar que aquesta expressió aixeca moltes suspicàcies fora de Catalunya, sobretot al País Valencià i a les illes Balears. En el cas concret de les Balears, les postures vers l'expressió "Països Catalans" són tan diverses com les formes de sentir la identitat territorial de cada illenc (es fa difícil parlar d'una "identitat balear", ja que cada illa té la seva pròpia idiosincràsia i als seus habitants se'ls fa difícil identificar-se amb els de les altres): les postures van des de l'hostilitat més radical i irracional que hom pugui imaginar, passen per la antipatia sense crispació, la indiferència, la tolerància i la simpatia, per finalment arribar al convenciment ferri d'alguns que els balears no som més que catalans illencs, totes en graus d'intensitat tan diferents com els seus posseïdors. Amb els arguments a favor i en contra, i amb les seves matisasions, es podria omplir un llibre de moltes pàgines; també amb les bajanades que s'arriben a dir sobre una suposada escassa o nul·la relació històrica entre balears i catalans i sobre la negació de què compartim una mateixa llengua. Per tant, la inclusió o exclusió d'aquesta peça en la numismàtica de les Balears és tan personal com la postura que el col·leccionista tengui vers l'expressió que mostra el seu revers. Jo, per cert, la hi he inclosa, perquè l'expressió inclou les Balears i per simpatia vers el seu impulsor i el seu missatge, que no pretén anar "contra de", sinó "a favor de", ni cerca limitar ni eliminar cap identitat ni idiosincràsia.




























dimecres, 16 de desembre de 2009

Un gran catàleg general

El dimarts 15 de desembre de 2009 esdevindrà una data històrica per als col·leccionistes de moneda dels Països Catalans. A les 19 h, en la sala Joan Coromines de la seu de l'Institut d'Estudis Catalans tengué lloc la presentació d'una de les grans obres de Miquel Crusafont i Sabater: "Catàleg General de la Moneda Catalana. Països Catalans i Corona Catalano-Aragonesa (s. V a.C. - s. XX d.C.)". Aquest llibre de 863 pàgines i 6.073 referències pretén ser un recull exhaustiu de totes les monedes encunyades en aquest territori històric, des de les llunyanes encunyacions gregues d'Empúries fins l'actualitat. Complementàriament, acompanya el catàleg un suplement amb la llista de preus de mercat de totes les peces que s'hi relacionen, l'autoria del qual ha correspost a la secció numismàtica del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona.

Acompanyaven Crusafont en la taula de ponents Joan Vilaret, president del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona, Gaspar Feliu, expresident de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, i Jordi Portabella (ERC), regidor i president del grup d'Esquerra Republicana de Catalunya a l'Ajuntament de Barcelona.















Després d'un extens repàs per la història de la numismàtica catalana, Joan Vilaret cedí la paraula a Miquel Crusafont, qui explicà de forma amena les finalitats que ha perseguit amb aquesta obra i els criteris que hi ha aplicat, tot reconeixent que una part d'aquests poden no ser de l'aprovació dels entesos més ortodoxos ja que se surten d'algunes de les pràctiques científiques habituals. Aquest és el cas de l'època antiga, per exemple, on només ha inclòs les emissions pròpies de les ciutats situades en l'actual àrea de parla catalana, excloent una bona part de la regió de la Tarraconense romana, que anava més enllà de Navarra.

Crusafont també expressà les dues intencions principals que perseguia amb aquesta obra: per una banda, voler reunir sota un mateix volum tot un conjunt de peces que, fins ara, només es podia consultar amb l'ajut d'una mitja dotzena de llibres; per l'altra, assolir la catalogació de totes les emissions numismàtiques d'una nació, la seva, en una mateixa obra, cosa molt poc usual a Europa, per així reivindicar la història comuna i pròpia de tota una àrea cultural i lingüística. Per acabar, Crusafont anuncià la imminent execució d'un estudi, en col·laboració amb Maria Eugènia Ripoll (autora de l'obra editada per l'IEC, "La Seca o Casa de la Moneda de Barcelona"), per tal d'incloure un espai interpretatiu històric i una exposició en l'antic edifici de la seca de Barcelona del carrer dels Flassaders.















Per part seva, Joan Portabella expressà el seu interès vers el projecte de l'antiga seca de Barcelona, així com la seva admiració pel treball dut a terme per Crusafont amb aquesta gran obra.

A part de poder adquirir un dels exemplars del catàleg, els assistents a l'acte reberen un exemplar d'una moneda de coure amb un facial de 10 euros que, amb l'any d'encunyació de 2000, commemorava el centenari de les emissions de la Unió Catalanista. Aquesta peça forma part d'una sèrie de tres peces, juntament amb una d'or de 500 euros i una de plata de 50, que reprodueixen el disseny de la moneda d'una pesseta i de cinc pessetes (Sant Jordi matant el drac en l'anvers i les armes catalanes timbrades i ornades en el revers) que la Unió Catalanista va fer encunyar el 1900. Els interessats en aconseguir les peces d'aquesta sèrie (que també s'han relacionat al catàleg general), es poden adreçar a Xavier Sanahuja (xavier.sanauja@gmail.com), secretari del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona (http://www.cerclefnb.com/).

divendres, 27 de novembre de 2009

Crònica d’un viatge numismàtic

Certes circumstàncies personals m’han permès dur a terme un acte amb què en algun moment somnien els homes casats: volar del càlid cau familiar i perdre’s fora d’ell per exercir, durant dues setmanes, algunes de les activitats que més plaer li poden aportar... Les ments malpensades ara poden començar a tenir sospites errònies, però tal vegada no tenen en compte que el concepte de “plaer” abasta molts més àmbits dels que normalment se li atorguen: en el meu cas, la numismàtica. Per tal de no alimentar més la imaginació de qui es demana quina mena d’excusa representa la numismàtica per anar a cercar plaer fora del domicili familiar, més val que comenci a explicar la crònica d’un atapeït viatge o, més ben dit, expedició (ja que tenia finalitats científiques o culturals) que m’ha reportat un gran nombre d’impressions i sensacions interessants.

Dia 1, dissabte 17 d’octubre: el dia es presenta esplèndid, sembla bon temps per a navegar durant set hores des de Palma fins a Barcelona sense risc de marejar-me. En entrar en el vaixell, cerc i trob un racó, en el bar, on tenc accés a un endoll perquè el portàtil romangui encès durant tota la travessia. Malgrat tot, i possiblement degut a la meva prolongada concentració, em mareig una miqueta en alta mar, però no el suficient com per deixar la meva frenètica activitat redactora del maleït article urgent. En arribar a port, través en el meu cotxe i sense GPS una Barcelona impossible en ple dissabte vespre fins arribar a la Nacional 340 que em dugui fins al Penedès; no vull pagar peatge d’autopistes. Arrib a la masia penedesenca de la meva família al volts de les 10 de la nit, on per fi puc sopar i descansar.

Dia 2, diumenge: m’aixec prest per anar a l’estació de ferrocarril de Vilafranca i arribar-me al mercat de col·leccionisme de la Plaça Reial de Barcelona primer, i el de paper del Mercat de Sant Antoni després. A la Plaça Reial, res de rellevant: el mercat numismàtic no és el que era, la popularització de les subhastes han fet de les seves en el decurs dels anys, tot i que ja m’agradaria tenir a mi un mercat com aquest a Palma. Unes poques postals antigues de Mallorca a la Plaça Reial i el llibre “La moneda española contemporánea”, de Ramón de Fontecha, al Mercat de Sant Antoni, comprat més per barat que per necessitat, eviten que me’n vagi de buit. Torn al Penedès, on amb la meva família din de paella i pas l’horabaixa. Me’n vaig a dormir a Vilafranca, a ca’l meu cosí Xavier. Deix el meu cotxe a la masia: sempre és més segur que passejar-lo per les ciutats, i també més còmode per no haver de trobar lloc on aparcar-lo.

Dia 3, dilluns: m’aixec gairebé de matinada per arribar a l’Estació de Sants a temps d’agafar un dels primers AVE del dia cap a Madrid. Tenia curiositat per viatjar en un tren capaç d’assolir els 300 kilòmetres per hora; mir per la finestra i tot sembla anar a càmera ràpida. Des d’Atocha arrib en metro al Museo de la Casa de la Moneda, on ja m’espera una funcionària amb qui havia concertat una cita per a fotografiar tots els encunys de moneda mallorquina que hi ha en aquesta institució, en total 36 peces. Em duen, acaramullats, els objectes del meu desig, als quals prenc mides i faig fotos des de gairebé tots els angles, ja que aquesta oportunitat no es té cada dia. El temor de no tenir temps em fa anar més de pressa del recomanable i el frenesí fa que gairebé no me n’adoni que per davant la meva càmera passen encunys de monedes mallorquines desconegudes fins ara i que tendré el plaer de donar a conèixer. En acabar, em trob amb el meu amic madrileny Evaristo, amb qui també m’havia citat, i anam a dinar. Després d’un suculent i explosiu àpat de migas leonesas i una agradable conversa, em mostra el pis que serveix de refugi al seu ingent arxiu filatèlic i postal. Impressionant i molt interessant, gairebé es podria titllar de museu. A mig horabaixa, té l’amabilitat d’acompanyar-me fins Atocha per agafar l’AVE de tornada a Catalunya. Arrib cansadet a ca’l meu cosí.

Dia 4, dimarts: a mig dematí me’n vaig en tren cap a Sabadell, on m’espera el meu admirat amic Miquel. Din amb ell i ens dirigim a Barcelona, on ell ha de tractar amb l’encarregat de publicacions de l’IEC i jo em dirigesc a la Biblioteca de Catalunya, un immens refugi on em trob molt a gust connectant-me a internet i investigant sobre la meva dèria. M’expedeixen el carnet d’usuari de la biblioteca, em surt més a compte que haver-me de treure passis diaris cada cop que hi vaig. Poca estona més tard, ens retrobam i anam a la seu del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona, on salut alguns dels seus membres, incloent en Xavier, abús de llur amabilitat i faig ús de llur biblioteca sense ser-ne soci; tot per poder continuar el maleït article urgent, que per cert no em permet encara dedicar-me a l’obra sobre els ploms eclesiàstics mallorquins, allò en què realment m’interessava avançar.

Dia 5, dimecres: en Miquel i jo ens dirigim a la subhasta del segle, a la qual han anomenat “Caballero de Yndias”. Té lloc a una gran sala del soterrani de l’Hotel Arts, una estança de moqueta i de corbata, tot i que jo no en duc. Només hi hem tengut accés a penes un centenar d’escollits, poca cosa per la importància de l’ocasió. Em retrob i m’assec devora el meu col·lega valencià Toni. La cosa comença forta en multiplicar-se per 10 alguns preus de sortida. Després hi ha una àrida travessia de moneda visigòtica i es torna a animar amb les emissions medievals, sobretot de la Corona Catalanoaragonesa. Alguns preus sobrepassen la lògica, altres es queden curts. Després d’un àpat, d’aquests menjats drets i servits per cambrers que passegen amb safates entre els comensals servin mossegades que tenen bona pinta, continuam amb les licitacions fins als Reis Catòlics. Miquel i jo ens anem perquè d’aquest regnat no hi ha res que ens interessi. Jo me’n duc l’adjudicació d’un mig florí modest, però amb el pedigrí de la subhasta del segle. El vespre, ja recollit a ca’n Miquel, continú amb la redacció del maleït article urgent.

Dia 6, dijous: tornam a la sala de subhastes, on em trob amb n’Emilio i en Toni, dos comerciants i col·leccionistes de Palma. Passada una estona, arribam a dos punts àlgids: dos centens espanyols, un de Felip III i un de Felip IV, separats per pocs minuts, que havien despertat molta expectació. Quatre càmeres de diversos canals de televisió esperen a la sala poder donar a les notícies que un bollat ha comprat una moneda per més d’un milió d’euros. Tot i això, quan s’obre el torn de licitacions pel centén de Felip III, la tensió creix quan ningú no aixeca el braç... ai, que no es ven i ens duem un disgust! Per fi, ens sentim alleugerits quan algú aixeca el braç i es ven, encara que sigui per només els 800.000 euros de sortida, i ho agraïm amb un fort aplaudiment. La mateixa incertesa apareix amb el segon centén, que tampoc excedeix el preu de sortida, mig milió. Alguns diuen que s’han endut una ganga, els mitjans diuen que la de 800.000 és la moneda més cara del món... es nota que no parlen ni en saben gaire de numismàtica, els mitjans. Enmig d’un ruixat, surt de la subhasta i em desplaç cap a la part alta de Barcelona per trobar-me amb en Jordi, un col·leccionista força interessant a qui faig una entrevista. En acabar, em trasllat en tren al Penedès.

Dia 7, divendres: més tard del recomanable i des de la masia de la meva família penedesenca, el dematí pos rumb cap a Suïssa en cotxe i per autopista. Els peatges catalans i, sobretot, els francesos, són excessius. A França, la velocitat màxima per autopista és de 130 km/h, però sembla ser la mínima vist com corren els francesos. Jo em neg a córrer tant. Pas per Lió en plena hora punta de l’horabaixa i m’hi distrec devers una hora en malentendre el GPS, en mig d’un embús de lionesos que tornen a casa després de la feina. Entr a Suïssa quan es fa de nit i, passat Berna, un altre embús m’hi reté durant una mitja hora: són operaris suïssos que arreglen autopistes passades les 10 d’un divendres vespre, cosa que em deixa bocabadat per trobar-ho d’allò més exòtic. Per fi arrib a ca’l meu amic José a Zuric, a les 23,30 hores, després de 15 hores de conducció.

Dia 8, dissabte: després d’aixecar-me i saludar les amables dona i filla petita de José, me’n vaig en el pulcre transport públic de Zuric a la convenció numismàtica on ell és present amb l’empresa numismàtica on treballa. Em pas el dematí entre estands plens de monedes de tot el món. Cerc l’agulla de moneda mallorquina en el paller de moneda suïssa i mundial. Trob els inevitables 12 diners de 1812 i res més per a mi. Din a una hamburgueseria multinacional i torn a la convenció per donar una segona passada, però m’arrib a cansar: davall al hall de l’hotel per poder seure en una estranya butaca, on llegesc un llibre i em pos a badallar: el meu cos em comença a demanar més descans. En tancar la convenció, en José i jo anam a prendre una cervesa al centre de la ciutat i després a sopar en família a ca seva.

Dia 9, diumenge: com que ja he vist el que havia de veure a la convenció numismàtica, que també obre avui, em qued a ca’n José mentre ell és fora a la convenció, per llegir el meu correu electrònic (tres dies sense connectar-m’hi és massa temps per a mi, on vas a parar!) i per estudiar i fotografiar la seva col·lecció de Balearica (així és com ell anomena monedes, bitllets, llibres i documents relatius a les Illes Balears). En acabar aquesta feina, em pos a escriure, cal aprofitar el temps al màxim, a veure si acab el maleït article urgent d’una vegada. Din i torn a posar-m’hi. En arribar en José de la convenció, que avui acabava, sopam i anam a cert lloc a cercar un carregament de 58 quilos de pessetes acumulades durant anys que farà que els funcionaris del Banc d’Espanya a Palma s’esglaïn quan el vegin.

Dia 10, dilluns: surt cap al Penedès a les 6,30 h amb l’esperança d’arribar més aviat i en menys temps, però trob alguns embossos a l’autopista suïssa en l’hora punta d’entrada a la feina. A la llum del dia, Suïssa es mostra verda i cruelment preciosa per a un mediterrani com jo que la voldria explorar amb més calma: sembla que em diu “mira què et perds per anar tan de pressa, imbècil!”; he de tornar-hi amb més calma, acompanyat de la meva família si és possible. Abans de creuar la frontera, vull posar-hi benzina, ja que és força més barata que a França: als propietaris de les autopistes franceses només els deixaré els peatges i els meus orins en els lavabos de les àrees de descans. Em torn a perdre a Lió, tot i que me’n surt en cinc minuts. M’atur a diverses àrees de servei: en la de Le Coucourde, gairebé a mig camí, m’hi hauria agradat estar-m’hi tot l’horabaixa, tranquil entre els arbres. A les fosques el camí se’m fa llarg: arrib al Penedès relativament prest, a les 21,30, però altra volta després de 15 hores de conducció. M’assec a sopar i, empès pel costum, busc el volant a la taula. Tenc la meva tieta Eulàlia despistada, de tant anar i tornar. Li explic que demà tornaré a marxar.

Dia 11, dimarts: la meva tieta em duu a l’estació de tren de Vilafranca. En una hora i mitja arrib a Sabadell, on em ve a cercar en Miquel. Dinam i anam a Barcelona en tren. En Miquel va a fer feines particulars i jo vaig a la Biblioteca de Catalunya. Després al Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona, on em trob amb un senyor que ens volia mostrar unes peces que ell creia una cosa però que són una altra. Se’n va poc convençut i, crec, que decebut. Torn abusar de l’amabilitat dels del Cercle, no sé si se n’adonen que faig servir la seva biblioteca sense ser soci... bé, els ho agrairé en el maleït article urgent. Miquel i jo tornam a Sabadell, on, després d’un sopar i una xerrada sobre els nostres viatges de joventut, acabam de classificar les darreres peces del maleït article urgent. Me’n vaig a dormir passada la una i mitja de la matinada.

Dia 12, dimecres: anam al Mercat dels Encants de Barcelona, a remenar munts de trastos. Els venedors (en sa majoria d’origen magrebí) comencen demanant deu euros per un grapat de postals no gaire antigues i acaben deixant-les per tres; es nota que els agrada regatejar. Tot i que m’ho pas bé (com no), en acabar me n’adon que el meu cos em demana descans. Durant el viatge de tornada, dins el cotxe, som una companyia avorrida per Miquel, perquè els ulls se’m tanquen i em sent atordit per una son intensa. Després de dinar, no puc evitar fer una migdiada. L’horabaixa faig un viatge llampec a Sarrià per recollir l’encàrrec d’un amic a una tenda de col·leccionisme anomenada Iris Mundus. En tornar, sop i continuu amb el maleït article urgent fins tard.

Dia 13, dijous: m’aixec poc abans de les nou. Beren i donc inici a una sessió maratoniana de redacció del maleït article urgent fins ben entrat l’horabaixa, quan en Miquel em treu de casa per convidar-me a un concertet de cambra del Tangus Quintet, bonic i gens pesat; li ho agraesc, necessitava una pausa. Tornam a casa a sopar i fem petar la xerrada fins gairebé mitjanit.

Dia 14, divendres: me’n vaig en tren fins a Vilafranca, on em recull la meva tieta. Anam a La Granja, m’hi estic una estona, din amb els meus tiets, cosí Jordi i parella, i a primers d’horabaixa me’n vaig en cotxe fins a Sabadell, on el carreg amb llibres i més llibres. Faig la darrera conversa amb en Miquel abans de dirigir-me al Port de Barcelona, on m’espera el vaixell de Baleària, que em durà de tornada a casa. He reservat una plaça en cambra, necessit dormir en un llit i no en una butaca. M’agrada trobar la cambra preparada per a mi tot sol: després d’una dutxa relaxant, no puc evitar fer servir l’escriptori amb cadira i endoll per al portàtil i escric una mica, del maleït article urgent, clar, els ploms hauran d’esperar. Escric poca estona, tot intentant allargar inútilment les vacances que s’acaben, fins que el meu cos diu prou.

Dia 15, dissabte 31 d’octubre: arrib a les 6 del dematí a Palma. Tenc tanta son que no recordava que havia posat les claus de casa meva a la guantera del cotxe i, a l’entrada de l’aparcament, em pos a cercar-les per les maletes fins que se m’encén la bombeta. Arrib a casa cansat però content, amb ganes de descriure a la meva muller tot el plaer de què he gaudit durant els quinze darrers dies fora de casa.

dimecres, 8 d’abril de 2009

Arbres de ploms


La investigació sobre els ploms mallorquins ens ha dut a obrir noves línies d'investigació. Ara són els arbres de ploms, peces arboriformes que no són més que el resultat immediat de la fabricació de ploms amb motlles abans de separar-ne les peces monetiformes. Han aparegut alguns arbres a diverses institucions amb un tret en comú: la seva més que probable (i gairebé provada) fabricació contemporània, amb posterioritat a la Guerra Civil, quan els ploms feia uns cinquanta anys que s'havien deixat de fabricar. Amb la inestimable col·laboració de Jeroni Orell, estic seguint una sèrie de pistes i testimonis, tant documentals com personals, que n'estan donant fe. Amb molta probabilitat, la història completa dels arbres de ploms contemporanis es publicarà dins el proper número de la col·lecció "La Societat Arqueològica Lul·liana. Una il·lusió que perdura" que aquesta entitat centenària mallorquina ve publicant des de fa pocs anys per donar a conèixer el seu patrimoni mai exposat, entre el qual recentment s'han trobat uns arbres de ploms.

dimarts, 3 de març de 2009

Saques amb ploms i més ploms

Un parell d'amics aficionats i jo (que també som aficionat, per cert) vàrem tenir el privilegi de contemplar i examinar de ben a prop un enorme fons de ploms eclesiàstics mallorquins del qual mai s'havia tengut notícia i que havien romàs, fins ara, ben amagat en les profunditats del temple mallorquí que els feu fabricar. Dues saques ben plenes a vessar foren escampades per damunt una taula perquè els tres àvids col·leccionistes cercassin qualque cosa interessant. Al final, tot i no trobar res de rellevància, aquesta troballa ens ha servit per treure interessants conclusions sobre aquests ploms, les quals donaran lloc a un article que es publicarà en l'Acta Numismàtica 2009, si Déu vol.

dilluns, 2 de març de 2009

Setmana numismàtica de Barcelona

El 10 de març me'n vaig a Barcelona quatre dies per assistir a part de les diverses activitats que es duran a terme al llarg de l'anomenada "setmana numismàtica". Aquest n'és un resum:

- 9 de març, 19 h., conferència de Lucia Travaini: "Moneda y comercio en la Baja Edad Media". Seu de l'ANE.

- 10 de març, 18:15 h., assemblea general ordinària anual de la Societat Catalana d'Estudis Numismàtics. Seu de l'Institut d'Estudis Catalans (C/ del Carme, 47). Es farà el repartiment de l'Acta Numismàtica 38 i el volum recopilatori "Obra numismàtica esparsa: I. "Tresors", de Leandre Villaronga.

- 10 de març, després de l'assemblea de la SCEN: acte de presentació del llibre de Ma. Eugènia Ripoll, "La seca o casa de la moneda de Barcelona".

- 10 de març, 19 h., conferència de Pere Pau Ripollès: "Flora en els encunyacions antigues de la Península Ibèrica". Seu de l'ANE.

- 12 de març, 16 h., subhasta numismàtica; 19 h., subhasta "Selecció". Àureo.

- 13 de març, 10 h. Convenció numismàtica a l'hotel Avenida Palace, Gran Via 605-607.

Assistiré a algunes d'aquestes activitats acompanyant el meu bon amic Miquel Crusafont, amb qui mantenc una estreta col·laboració mútua relativa als projectes que tots dos tenim en marxa.

diumenge, 1 de març de 2009

Ploms al Museu Diocesà


El 21 de febrer de 2009, el Museu Diocesà va presentar en públic el seu fons numismàtic format per ploms eclesiàstics mallorquins. A la mostra hi assistiren un reduït nombre de persones interessades, entre elles alguns col·leccionistes.

La petita col·lecció està formada per una minsa recol·lecta de peces d'unes poques parròquies: Sant Miquel, Felanitx, Muro, sa Pobla, Porreres... res d'espectacular quant a peces. Per acabar-ho d'adobar, la conservació de totes elles deixa molt que desitjar, ja que mostren l'aspecte blanquinós atorgat pel polsim que amolla el plom quan s'ha conservat en unes condicions ambientals adverses durant molt de temps.

No obstant això, cal destacar la presència d'una peça única: un motllo de ploms de sa Pobla, l'autèntica estrella de la petita mostra. Segons ens explicà Maria del Mar Gaita, la coordinadora del Museu Diocesà i guia de la visita, aquest motllo fou trobat a l'esglèsia de Sant Antoni de Pàdua de Palma, un temple enderrocat a començaments de segle XX.

Els aficionats a la numismàtica balear esperam que el Museu Diocesà faci tot el possible per formar una col·lecció de ploms eclesiàstics mallorquins àmplia i significativa i per anar recuperant els pocs motllos que hi ha dispersos arreu Mallorca, tant en mans de parròquies com de particulars.